dimanche 25 septembre 2011

                                    

                      Pantaissada d'estudiant


Per fòrça mond, la vida estudianta sembla una vida de sòmi. S'ausissèm sovent dire : "_Veiràs quand auràs d'impòses de pagar, de manits de far manjar, patin, cofin...Ne tornarem parlar !" Tot un fum de repròches que t'encoratjan a profiechar de ton ritme d'estudiant. A mai se i a de trabalh personal coma se ditz, segur que mai d'un somiariá de quinze oras de corses per setmana. Es per aquò que Dieu creèt l'emplec estudiant. Indispensable per mantun. Mejan de desculpabilizar per d'autres, coma ieu o auretz comprés. Aital commencèt una quista longa e dificila de recèrca. Evidentament lo mièlh sariá un trabalh plan pagat, pas tròp malaisit, pas tròp luènh de l'ostal e que s'acabariá lo divendres a miègjorn. Quista encara mai longa e malaisida. Mas l'estudiant es coratjós e optimista. Daissi los tradicionals cv e letras de motivacion (manescrichas!) d'aicí d'alai. L'estudiant canhós se servís volontièrs de l'otís internet per postar sa recerca d'emplec dempuòi son ordenador e confortablament assetat a son burèu. Cresi qu'aquò marcha pas que per los autres...Remembratz-vos l'internet es viciós. Coma ditz lo provèrbi, es totjorn quand t'arrèstas de cercar que tròbas. E vaquí qu'un jorn, en anant al Restò U (autra invencion dau Dieu dels estudiants), te vèsi una anóncia. L'anóncia. Se recruta d'estudiants per ajuda dins las coisinas dau restaurant de Verd Bois. Sauti sus l'escasença e vau lèu lèu emplenar la ficha d'entresenhas, encoratjada per mos autres amics animals. E coma una bona novèla arriva pas jamai sola, rescontri lo responsable de la còla de trabalh. Me pausa qualques questions e dètz minutas mai tard me ditz a ma granda jòia : «Tombas plan. Pòrtas-me lo RIB e la carta vitala. Te sòni diluns per començar ». Fasèm pacha. Sortissi d'aquí tota contenta e m'afani de contar la bona novèla als collègas. Ne soi segura, es lo melhor trabalh qu'un estudiant pòsca aver. A cinc minutas de l'ostal, sus plaça quand soi en cors e trabalharai a la pausa de miègjorn. Es ara que comença la pantaissada dangierosa de l'estudianta nècia que soi. Pr'aquò n'ai la costuma. Me fau de longa colhonar pasmens contunhi d'i creire. Ai pas la carta vitala al Clapàs. Rai, me la fau numerizar per la Mamà. Tot sembla polit, tot sembla perfièch puòi qu'e mai la tecnologia es amb ieu. Anonci la causa d'en pertot talament soi fièra. L'endeman aprèp los corses, me despachi de tornar a l'ostal per dubrir la peça joncha que conten lo darrièr papièr que me permetrà de trabalhar. M'afani per l'estampar e corrissi coma una caluga fins al Restò. I a ja qualqu'un dins lo burèu. La secretària m'a fach un sorire. E òc soi ja coneguda. Soi ieu que vau trabalhar e mai que netejarai mai de vaissèla que la maquina. E mai que sarai nomenada melhora emplegada del mes. Mas aquò es pas res. Lo primièr més, trabalhi quinze oras. Mas coma aquò vai e que preni lo ritme, m'apondon cinc puòi dètz oras de mai. Ganhi d'argent, mai que previst. Acabi l'annada escolara amb un bon salari. Talament que me pagui tot çò que vòli. E mai un casco nòu. E mai quatre pneus nòus. E mai una autò nòva. Las jornadas fan pas que vint-quatre oras, rai. S'en fotem, es una pantaissada ! Ieu dins un setmana, capiti de trabalhar, d'anar en cors e la dimenjada participi a de corsas bèlas. E me vaquí a 30 ans venguda campiona de rallye dins ma categoria. Quand los jornalistas a la television me demandan alavetz : «Cossí avètz començat ? Avètz de conselhs per los joves que seguisson ?» " _Sabètz, quand debutèri, trabalhèri al Resto U de ma fac. Coma aquò, pauc cha pauc, me crompèri de que virar e progressar...Dins la vida, i a pas de secrèt coma disiá mon grand, cal TRA-BA-LHAR !». Mon sòmi es pas acabat que la pòrta dau burèu se dubrís : «A, sabètz que ? Fin finala vos podèm pas prene. Desolats è ! »
Adieu motor que canta e perfum caud dels pneus sus la rota. M'en tòrni a ma bibliotèca d'occitan ont, urosament, lo bourriquet d'oc, la granhòta, l'anchòia e tant d'autres m'espèran. Me l'an tornat lo sorire. De pantaisses n'i aurà d'autres !

jeudi 15 septembre 2011

Naissença d'un blòg

De qu'es mai complicat quora fasètz un blòg ? E ben contràriament a çò que pensavi, es pas forçadament de crear lo dich blòg. Ieu m'imaginavi un daquòs tròp malaisit per mas pauras competéncias informaticas. Mas quora caci una angoissa, una autra s'afana tostemps per la remplaçar. Tot trantalhant, cèrcas docilament coma la professora a explicat, lo famós blogger.com. E aquí veses «créer un blog», en caractèr gras, polissa 96, dins un encastre verd fluò. Clicas dessús, plan fièra de tu en novícia nècia de l'informatica que sès. Mas l'internet es viciós. Es ara que la causa se complica, puòi que te cal trapar un títol per ton blòg. Es important de nommar. Per ieu que doni d'escais a mon autò fins a mon frigo, es una responsabilitat gròssa que de balhar un títol a que que siágue. Dins aqueste cas, te dises «Pas cap de problema, te cal pensar d'un biais logic !». M'agradariá d'aver un blòg ont es pas tròp lo pati. Vòli pas veire d'articles qu'an pas cap de rapòrts los uns amb los autres. E me retròbi a somiar d'un blòg que sariá plan ordenat amb una tematica principala e un títol que fa viatjar los que lo legirián. Totes los articles aurián un ligam entre eles. Sòmii d'un blòg perfièch. Puòi me desrevelhi dins mon apartament ont una reproduccion de Klimt es forçada de frairejar amb una fòto de las darrièras vacanças a Peta-lega-les-oies. S'agachi dau costat de la bibliotèca : Max Roqueta, Echappement magazine e la sason 3 de Prison Break son recaptats sus la meteissa estaudèla. Bufi un còp aprèp aquela batèsta interiora. Per qué luchar ? De tot biais sarà lo pati... E mai s'ensagi pendent un mes d'escriure d'articles que respondon al meteis subjècte, sai qu'un ser mancarai a ma mission. Quand sarai a la borra dins mos devers, a me torturar lo cap per ne sortir una ideia, fin finala escriurai un, dos tres articles poirrits. Sai que sus mon blòg, vau charrar de tot e de pas res. Sarà pas la lectura que va cambiar vòstra vida o que vos aprendrà quicòm. Damatge. Ma sarai ja contenta s'aquò vos agrada un pauc. E s'aquò vos agrada pas, rai, perque de tot biais, ai pas la causida. Vaquí la naissença d'un blòg ont se traparà de charradissas. Vos presenti mon blòg : Patin Cofin. Es pas perfièch mas farai mon possible per que siágue pas tròp pesuc per los que lo legiràn. S'agachatz a la pagina P dins Expressions et dictons occitans de Christian Camps, podètz trapar Patin Cofin :

«Correspond au français standard et patati et patata, et coetera Variante e patin cofin. En français régional, l'on dit patin cofin ; et patin, cofin. Un patin est une pièce de tissu sur laquelle on pose le pied pour avancer sans salir un parquet ciré. Un cofin est un panier. Enumérer un certain nombre de choses, et terminer son discours par cette expression, c'est une façon de dire que cela n'a aucun intérêt, aucune importance, que ce sont des vétilles, des futilités. Le contenu de la fin de la phrase est comparé à celui d'une conversation, évidemment entre personnes du sexe féminin où il est question de «chiffons et de paniers» (P. Blanchet), donc, de choses on ne peut plus futiles qui alimentent souvent les conversations féminines».
S'agachi uèch ans mai lèu, me rappèli que mon grand emplegava aquel Patin Cofin. Sabiái pas lo sens mas m'agradavan plan aqueles dos mots. Me fasián rire. Mercé papito, mercé Christian Camps ! Vos presenti mon blòg «Patin Cofin». Vos agradarà, vos agradarà pas. De tot biais ieu l'aimarai mon blòg, coma mon autò, e mon frigo, e patin cofin...